dijous, 2 d’octubre del 2014

Presentació d'«El llindar de l'eternitat»

El passat 1 d'octubre es va presentar a Barcelona la darrera novel·la de Ken Follett, El llindar de l'eternitat, el llibre que tanca la trilogia 'El Segle' ('The Century'); iniciada amb la novel·la La caiguda dels gegants, a la qual més tard va seguir L'hivern del món.





Un cop visualitzat el booktrailer del llibre, l'autor es va adreçar al públic assistent i va explicar el perquè de la trilogia: 3 llibres, 3 guerres, 3 generacions. Els tres llibres estan marcats per la Primera i la Segona Guerra Mundial i la Guerra Freda i els lectors comparteixen aquestes vivències amb tres generacions d'una família (pares, fills i néts). 


Després de respondre les qüestions formulades pel públic, Follett va llegir un fragment del seu llibre. 

Fitxa tècnica:
El llindar de l'eternitat
Ken Follett
Penguin Random House
1150 pàgines, 24.90 €

Més informació:








dimecres, 1 d’octubre del 2014

Conte d'una alumna de l'Escola del Llibre

Us reproduïm a continuació un dels contes d'una de les alumnes de l'Escola del Llibre.

A quaranta vuit anys un es malfia de les casualitats. En Fermí no era una excepció, però aquesta vegada no va tenir ni temps per a plantejar-s'ho perquè la sorpresa no va deixar espai a la reflexió en veure la Marta recolzada a la barana del tercer pis del creuer.
—Que difícil! —va esbufegar interiorment—. Aquesta dona no em porta més que problemes.
Amb dificultat, va fer un esbós de somrís mentre es dirigia cap a ella dient-se a si mateix: «Sobretot no perdre les formes».
Quan ja era a pocs metres d'ella, un nou impacte. Un desconegut se li va apropar i, tot posant-li li les mans a les espatlles i besant-la a la nuca, li digué:
—Estimada, els nens et reclamen. Vas tenir una bona idea amb aquest viatge. Estan tan contents! Demanen que hi vagis perquè et volen ensenyar uns nosequès d'uns calaixets de la cabina. Estan xocats de tant de luxe. Anem-hi.
En Fermí es va quedar sec. Es va esborrar de sobte l'home de món que sempre havia estat.
—La filla de... —es va sentir dir entre dents—. Jo la vaig enganyar, però mira que...
No va tenir ocasió ni d'adonar-se si ella l'havia vist. Va creure que no.
—Quina situació! I això ja es mou. Ja no puc baixar. Ara sí que puc dir que estic condemnat a galeres.
Una onada de ràbia el va envair a la vegada que repassava mentalment els esdeveniments dels darrers dies.
—No ho entenc. Semblava que n'estava molt de mi. I aquests nens? D'on han sortit? És la seva mare o la seva tia o la seva madrastra. O qui cony són aquests nens.
Ara s'adonava que no coneixia la dona de la qual per por es va voler separar.
Se li van amuntegar els dubtes:
—Fingia, ella? No pot ser. M'estimava. M'ho deia.
  Llavors es va adonar del poc temps que havien passat junts.
—Ah... les presses, la feina. Hauria d'haver sospitat alguna cosa. Mai vam poder escapar-nos més de dos dies. A mi ja m'anava bé, ja. Pensava que compartíem la mateixa dèria per a preservar un cert estadi de soledat. I jo tan cofoi del nostre sentit de la independència. No era un gatet xamós, el que tenia entre els meus braços: era una pantera. Quin fart de riure es deu haver fotut, la tia! Ara resulta que és ella la que esta compromesa. Quin conte de fades li vaig explicar, ingenu de mi, perquè mira que la història que li vaig plantejar, tela eh?... Quina novel·la de fulletó. Mira que dir-li que era casat amb una dona que anava i venia i que havia tornat embarassada d'una de les seves darreres vingudes. I ara jo aquí sol i ella ben acompanyada.
Va haver de marxar a la cabina perquè de cop li va agafar un atac de plor que no podia contenir ni comprendre.
Ell no sabia, però, que la Marta va quedar satisfeta dels efectes observats per darrere de les ulleres de sol. Havia estat assajant mentalment hores i hores. Jugava amb avantatge. La informació sempre permet posicionar-te un graó més amunt. ¿Va ser una casualitat, o una jugada de l’inconscient carregat de sentiments contradictoris després del trencament, el que va impulsar el seu dit a prémer erròniament el número del despatx d'ell en el teclat del mòbil? Sorpresa i desconcertada, va sentir la veu de la secretària que deia:
—No sé què li passa. Diu que se'n va quinze dies a un creuer. Està boig. Perdrà la millor oportunitat amb el francesos... Digui'm?
No va dir res. Si hagués parlat, la secretària l'hauria reconegut. Penjà ràpidament.
—Quin penques. O sigui, com si això nostre no hagués estat res per a ell. I ara aquest fill de puta es permet un creuer amb la doneta embarassadeta. Quina barra!  
Es va jurar que aquesta li pagaria. Gairebé sense pensar, va decidir encarregar una reserva per a quatre a l'agència que havien utilitzat amb el Fermí per als petits viatges que s'havien permès. Els coneixien i li va ser fàcil localitzar el creuer.
—Som una colla de quatre i volem donar una sorpresa al Fermí.
Quan ho va anunciar al seu marit li va dir:
—Ja et puc desvetllar la sorpresa que feia dies que et tenia preparada: ens n'anem de creuer pel Mediterrani tots quatre.
Una vegada més, en Juli va constatar allò que els homes són de Mart i les dones de Venus. Dies enrere  hauria jurat que l'anunci de sorpresa que li havia fet anava per uns altres verals. La sentia displicent, distant i fins i tot l'havia sorprès amb algun gest de fàstic quan se li acostava. En Juli, per precaució, fins i tot havia consultat un advocat.
—Millor que sigui així —va pensar— perquè ara un trencament ocasionaria la desconfiança del Consell d'Administració. Bé, bé. Ara sols representarà un cert retard en el projecte de fusió, però des del vaixell també podré treballar.
Van passar dos dies fins que no es van tornar a trobar. En Juli no se sentia amb esma de sortir de la cabina. El personal va interpretar que era un d'aquells passatgers que no poden fer front al mareig o que són tímids. El van tractar com en una clínica de luxe i sols feia bronzo a la terrassa de la seva pròpia cabina tot assajant l'estratègia que utilitzaria per a enfrontar la situació, perquè ell no sabia que la Marta l'havia vist.
La Marta, cada vegada més nerviosa, s'anava tancant a dins la closca esbufegant a cada intent galant del Juli. Era conscient de la seva comèdia i l'enfurismament se li afegia al que li produïa la desaparició del Fermí. No el trobava per enlloc. Per una banda, estava frisosa de conèixer finalment aquella maroneta i, per l'altra, molt a contracor seu, es delia per tornar a veure el Fermí. Les criatures se les campaven. N'hi havia més de la seva edat, i de monitors també n'hi havia. Anava d'una banda a l'altra del transatlàntic, vigilant totes les panxes femenines que se li posaven a la vista, i a voltes el cor li feia un tomb quan li semblava que finalment veia en Fermí.
La tercera era la nit del sopar del capità. La Marta no estava per a gaires preparatius, però va fer l'esforç de posar-se prou elegant per si finalment havia de competir amb la dona del Fermí. La inquietud per l'espera, ara ja de tres dies, l'havia començat a entristir. No se'n va poder estar, però, de posar-se l'únic regal que el Fermí li havia fet: un immens fermall que, enmig de l'escot, li feia destacar aquells pits erts, reclam de mirades masculines. Va ser admirada pel Juli mentre ella en treia importància.
Van quedar front a front ens dues taules separades. La llum i el luxe exuberant no els va distreure la mirada. Ho tenien fàcil: ningú reparava en ells i a poc a poc el gel es va anar fonent. Les explicacions vindrien en la soledat de la coberta amb la música de fons del menjador convertit ara en pista de ball. De tant en tant algú, sota els efluvis alcohòlics, passava corrent i rient pel seu costat. Ells reien també. Finalment es van poder explicar i comprendre.
—Mama, bona nit. Aquest és l'amic que ens havies de presentar?
Sí, però ara marxeu a dormir. Ja en parlarem.
Abraçats, seguiren la conversa. I el mar, enllà, feia riotes a la lluna.

Hermínia Siurana
Escola del Llibre







dimarts, 15 de juliol del 2014

«La Veu de Catalunya (1899-1937)»: una obra imprescindible

És ben sabuda la importància que va tenir el diari La Veu de Catalunya durant les primeres dècades del segle XX, com a eina de difusió de la Lliga Regionalista i de promoció de l'ideari de país que començà a materialitzar-se amb la Mancomunitat. Ningú, però, no n'havia fet encara un estudi exhaustiu i sistemàtic, i justament això és el que ens brinda Josep Maria Figueres (professor de Periodisme de la UAB) amb La Veu de Catalunya (1899-1937), que acaba de veure la llum de la mà d'Editorial Base i de l'Ajuntament de Barcelona.

A la taula rodona que se'n va fer dijous passat al Born Centre Cultural i que va moderar Quim Torra, Figueres va definir-lo com un «diari desacomplexat, que té un ideari i el defensa», que se suma a la reivindicació de l'autonomia promoguda a final dels anys 10 per la Lliga i que té una gran preocupació cultural. Un altre aspecte digne de remarcar (tal com va fer notar Josep Maria Casasús) és que, ja en els primers anys del segle XX, La Veu disposava d'un codi deontològic i un llibre d'estil; una prova més de la modernitat d'aquesta publicació.
 
Quim Torra, Joan Manuel Tresserres, Josep Maria Figueres, Jaume Guillamet
i Josep Maria Casasús al Born Centre Cultural.


Figueres va acabar la seva presentació afirmant que La Veu és una mostra de la gran solidesa de la cultura catalana. També van intervenir en l'acte Joan Manuel Tresserres, que va lloar la intensa tasca de recerca que duu a terme Figueres des de fa anys en l'àmbit de la història del periodisme català, i Jaume Guillamet, que va subratllar la importància que té aquesta obra a l'hora d'eixamplar el coneixement sobre el nostre passat periodístic i, alhora, com a punt de partida per a noves investigacions.


Fitxa tècnica
La Veu de Catalunya (1899-1937)
Josep M. Figueres
Editorial Base
760 pàgines, 28.90 €

Més informació:

dimarts, 10 de juny del 2014

Recital poètic: Daniel Busquets i Ester Andorrà

El dia 5 de juny vam celebrar una nova sessió del cicle #SessionsCondensades a la nostra llibreria. De la mà de l'editorial Labreu edicions es van presentar dos llibres El clímax i Afamats.


Els autors van llegir versos dels poemaris. 

El clímax

El clímax

Commou la brisa, 
i el recent clímax.
«Ara tot s'afluixa
i també s'estira.
S'està obrint tot.
Tot s'adormirà».

Afamats

Plega

Esporuguida davant
el quiet àngel
a la fosca sala
tot recordant-me ell
que fills de carn
no en tindrem mai, em 
parla de dones menudes,
i plegant la meva roba
escampada enmig de la gent nua
s'asseu a prop per a entreveure on
s'instal·len les meves rampes,
suant.

Fitxes tècniques:
El clímax
Daniel Busquets 
Labreu edicions
84 pàgines, 13.00 €

Més informació:
http://www.grupdelllibre.cat/poesia-el-climax-p-6701.html

Afamats
Ester Andorrà
Labreu edicions
114 pàgines, 13.00 €

Més informació:
http://www.grupdelllibre.cat/poesia-afamats-p-6381.html

dilluns, 26 de maig del 2014

La gran Nit de les revistes... i molt més


Optimisme, il·lusió i moltes ganes de treballar junts. Així és com podríem resumir l'ambient que es respirava dijous passat al vespre al Convent dels Àngels, on es va celebrar la Nit de les revistes, que enguany ha passat a ser, també, la Nit de la premsa en català. La unió fa la força, i per això els tres mosqueters (tal com els va anomenar Màrius Serra, mestre de cerimònies) Lluís Gendrau, Carles Ayats i Alfons Udina han impulsat recentment la federació de les associacions que presideixen: l'APPEC (Associació de Publicacions Periòdiques en Català), l'ACPC(Associació de Premsa Comarcal) i AMIC (Associació de Mitjans d’Informació i Comunicació).

Lluís Gendrau acompanyat de Carles Ayats i Alfons Udina. 

Però els veritables protagonistes de la vetllada van ser, és clar, les publicacions premiades, d'entre les quals destaquen Vallesos (millor revista), Auriga (millor publicació digital), i el premi atorgat per votació popular a la millor portada, que es va endur Sàpiens. També van ser premiats Viaempresa.cat, EdicionsCavall Fort, Som Garrigues i Butxaca, entre d'altres.

Portada guardonada. 

Amb l'horitzó de la consulta cada vegada més a prop, els parlaments van tenir un to esperançat i il·lusionant. Gendrau va destacar la importància que té la posada en marxa de l'iQuiosc, que permet donar visibilitat a les publicacions periòdiques en català des d'una plataforma única i ens permet actuar, en aquest àmbit, com un país ja plenament normal. Us deixem amb les paraules de la directora d'Auriga, Montserrat Tudela: «Catalunya és un auriga que s'encamina cap a la llibertat. Volem ser un poble culte, feliç i lliure!»

Tots els premiats.



L'enhorabona a tots els guardonats!

dilluns, 19 de maig del 2014

Joan Perucho i Agustí Bartra, «El club dels poetes eterns»

El passat dia 15 de maig, a la nostra llibreria de l’Avinguda República Argentina 83, tingué lloc la segona sessió del cicle d’activitats Sessions CondensadesJoan Perucho i Agustí Bartra, «El club dels poetes eterns». En aquest enllaç de Twitter, es pot fer el seguiment de la sessió. 



De la mà de l'Editorial Meteora es van presentar dos llibres: Joan Perucho. Poesia 1947-1956 El gall canta per tots dos.

L'acte emmarcat dins de la Setmana de Poesia va comptar amb la participació de Jordi Cervera, Sam Abrams, Maria Nunes i Jordi Ferrando. 

Primera part: Joan Perucho
Jordi Cervera va fer una introducció a la figura del poeta Joan Perucho.

Jordi Ferrando, Jordi Cervera i Maria Nunes.
Després, Jordi Ferrando i Maria Nunes van representar un fragment d'una entrevista a Joan Perucho, publicada en l'estudi preliminar del llibre. La lectura de 12 poemes van cloure aquesta primera part.

Fragment del poema «Oda a Barcelona»

A vegades et penso en el cim de la glòria,
ciutat de jardins breus i turbulents suburbis,
vora un mar oblidat,
i es desfan a poc a poc les seves avingudes
sota la boira lleu, fumosa d’aigua bruta,
que ara entristeix el cel
per on l’alegria, tal volta, demà, arribi.
Així serà en el cor de la rosa.
Així serà una rosa.


Segona part: Agustí Bartra

L'encarregat de glossar la figura d'Agustí Bartra fou Sam Abrams.

Sam Abrams. 
Després, Jordi Ferrando, Maria Nunes i Sam Abrams van llegir 12 poemes d'Agustí Bartra. 

Fragment del poema «Anna Total»

Dic encara la paraula
i visc arran del conjur,
de genolls sobre el reialme
on faig lluminós l’obscur.

Ets l’essència del somni,
ets la flor de l’avatar,
ets vida i símbol que s’obre, 
ets la terra, el cel i el mar.

Al meu cor d’infant entraven
estrelles i el cant dels grills.
Ara, prop de l’alimària,
vetllo l’amor i els perills.


Fitxes tècniques:
Joan Perucho. Poesia 1947-1956
Joan Perucho. 
Edició a cura de Jordi Cervera
Editorial Meteora
152 pàgines, 16.00 €

Més informació:
http://www.grupdelllibre.cat/poesia-joan-perucho-poesia-1947-1956-p-6687.html


El gall canta per tots dos
Agustí Bartra
Edició a cura de D. Sam Abrams
Editorial Meteora
96 pàgines, 15.00 €

Més informació:
http://www.grupdelllibre.cat/poesia-el-gall-canta-per-tots-dos-p-6688.html

divendres, 11 d’abril del 2014

Neix iQuiosc, i Lletres ja en forma part!

Ahir vam assistir a un esdeveniment històric per al món de la premsa en català: el naixement d'iQuiosc, la plataforma digital que reuneix totes les publicacions periòdiques en català; revistes, premsa nacional i comarcal, i premsa gratuïta.
Lluís Gendrau, president de l'APPEC, a l'acte celebrat al Born Centre Cultural.

L'iQuiosc és fruit de gairebé una dècada de feina, en el decurs de la qual l'Associació de PublicacionsPeriòdiques en Català (APPEC), l'Associació Catalana de la Premsa Comarcal(ACPC) i l'Associació Catalana de Premsa Gratuïta (ACPG) han treballat braç a braç per aconseguir crear el que Lluís Gendrau va definir com a «estructura d'estat». Josep Martí Blanch, secretari de Comunicació de la Generalitat, va destacar la importància que té el fet de posar a l'abast de tots els lectors, a qualsevol lloc del món, totes les publicacions periòdiques en català. D'aquesta manera, va dir, els ciutadans podran estar més ben informats que mai en un moment clau per al país, «en què hauran de prendre la decisió més important de la seva vida».
Moment en què entra en funcionament l'iQuiosc.

No espereu més, doncs, a fer història: feu clic aq i hi trobareu la revista Lletres per ordinador, iPhone iPad!